CONTEXT HISTÒRIC

CONTEXT POLÍTIC

Durant la Restauració existia un model bipartidista d’alternança entre conservadors i liberals, però a finals del segle XIX aquest model estava en decadència ja que els dos partits havien perdut els seus líders (Cánovas del Castillo pels conservadors el 1897 i Sagasta pels liberals el 1903). Els dos partits perdien força i eren incapaços de tirar endavant la reforma del sistema. A més es tractava d’un model repressiu on els militars ocupaven càrrecs de màxima autoritat a moltes províncies i on seguia vigent la Constitució de 1876, promoguda per Cánovas del Castillo i basada en el caciquisme. El sistema electoral era, per tant, un sistema falsejat (tupinades) on es manipulava el cens o les pròpies votacions, que el cens s’engrandís amb persones mortes o que apareguessin més vots que votants no era d’estranyar en aquells anys.

En aquest context, altres forces polítiques com els nacionalistes i regionalistes anaven a l’alça. El moviment obrer va agafar un nou protagonisme i també els grups polítics que fins aleshores havien restat al marge del bipartidisme com ara els socialistes o els republicans. De totes maneres, el moviment obrer arribava perjudicat a l’inici del segle XX. El procés de Montjuïc i l’assassinat de Cánovas del Castillo havien tancat l’època clàssica del societarisme obrer i de l’anarquisme d’acció. L’onada terrorista i la repressió política de finals del segle XIX van deixar el moviment obrer molt debilitat. L’obrerisme arribava al segle XX després de veure com els plantejaments sindicalistes del segle XIX, tant d’inspiració socialista com anarquista, havien fracassat.

Un dels fets més representatius dins la política espanyola durant aquesta etapa va ser el desastre de 1898 (Guerra de Cuba o Guerra Hispano-Americana). Després de la pèrdua de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, colònies cedides a EEUU en perdre la guerra, l’Estat espanyol necessitava noves colònies per poder canalitzar el malestar social. Finalment, gràcies a un acord amb França l'any 1904 Espanya va aconseguir algunes colònies africanes, situades al Nord del Marroc, entre Ceuta i Melilla, conegudes com el territori de RIF. Tot i semblar una solució, el RIF es va convertir en un dels principals problemes de la política espanyola a principis del segle XX. El 1906 Espanya va rebre el reconeixement internacional de la seva posició al nord d’Àfrica, però pocs mesos després ja esclataven les primeres revoltes contra l’ocupació al Rif.

Abans del desastre, el 1887, va produir-se una escissió en el si del Centre Català que trencava amb la unitat del catalanisme i va suposar la marxa de la major part dels seus afiliats, que formarien una nova organització: la Lliga de Catalunya, integrada per homes com Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Domènech i Montaner, Joan Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba i Ferran Alsina. La nova organització tenia un caràcter força més conservador del que havia presentat el projecte de Valentí Almirall, fet que va suposar una major connexió entre la Lliga i els membres de la burgesia catalana, però tampoc era un partit polític preparat per a presentar-se a les eleccions amb una base social definida. La Lliga de Catalunya reivindicava l’oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil, el proteccionisme i la pràctica d’una política exclusivament catalanista. El 1891, arran de la lluita mantinguda per la defensa del dret civil català, va fer-se present la necessitat d’organitzar millor el moviment catalanista i, amb aquest objectiu, la Lliga de Catalunya va proposar-se la fundació d’una nova entitat que coordinés tots els grups catalanistes comarcals. Així va crear-se la Unió Catalanista, una entitat que agrupava a diferents sectors catalanistes en una mena de federació que implicava a grups, centres, associacions, ateneus i publicacions catalanistes. Un dels primers actes de la Unió Catalanista va ser convocar una reunió dels seus delegats a la ciutat de Manresa, on van redactar-se les bases per a una futura constitució política de la regió de Catalunya. Les Bases de Manresa de 1892 van ser la plasmació del pensament catalanista conservador i tradicionalista, tot recollint els principis del catalanisme polític i expressant el paper que Catalunya hauria de tenir en la vida política espanyola. En la redacció de les Bases va tenir un paper destacat Enric Prat de la Riba.

El 25 dabril de 1901, amb la fusió d’Unió Regionalista i de Centre Nacional Català es va fundar la Lliga Regionalista, un partit polític conservador català. Amb la victòria dels 4 presidents el 1901 (Sebastià Torres, Albert Rusiñol i Prats, Bartomeu Robert i Yarzábal i Lluís Domènech i Montaner) es va consolidar i se li va unir la Lliga de Catalunya. La base del partit era monàrquica i conservadora, i lluitava per l’autonomia de Catalunya dins l’Estat espanyol i defensava el proteccionisme, va ser un partit molt popular entre la burgesia catalana. La sonora victòria a les eleccions de 1905 per l’ajuntament de Barcelona van motivar el Banquet de la Victòria i tot el seguit de fets que tracta aquest blog.

Davant d’aquest panorama, el lerrouxisme, un moviment polític encapçalat per Alejandro Lerroux, va impactar amb força en els ambients proletaris.

Aquest èxit d’imatge, popularitat i prestigi adquirit entre l’esquerra catalana va fer que Lerroux decidís treure’n profit i així, convertit en “home del poble”, va saber situar-se per sobre de totes les faccions del republicanisme, tot imposant la defensa d’un obrerisme versemblant a la vegada que potenciava l’equívoc llibertari. Amb ell arribaria a Barcelona la política de masses. La ideologia del lerrouxisme es basava en l’atac als tres pilars fonamentals del sistema de la Restauració: la religió, la propietat i les forces de l’ordre. Així, parlava de la creació de les veritables cases del poble i de la publicació d’un diari radical. Si bé en un primer moment Lerroux va defensar la legitimitat del moviment catalanista en demanda de l’autonomia, aviat convertiria l’anticatalanisme en un dels principals arguments del seu programa polític. El Partit Lerrouxista i La Lliga Regionalista van mantenir una constant pugna per arribar al poder degut als seus ideals enfrontats.

Per contextualitzar correctament els fets del ¡Cu-Cut! Cal fer referència al poder del que gaudia l’exèrcit durant aquells anys. Les crítiques per la pèrdua de les colònies i la pèrdua de poder que suposava l’allunyament de liberals i conservadors de la presa de decisions a Catalunya l’havien violentat i la Restauració no havia fet res per restar competències a l’exèrcit. Seguia vigent la Llei Constitutiva de l’Exèrcit de 1878 que mantenia com una de les missions de les tropes la defensa de la pàtria dels “enemics interiors” i convertia la Guàrdia Civil en un cos militar i multiplicava la presència de l’exèrcit als pobles i ciutats. És de vital importància entendre el poder que tenia l’exèrcit per entendre els fets del Cu-Cut! I les conseqüències de l’assalt.

CONTEXT ECONÒMIC

Ens trobem en una etapa de transició del model agrari a l’industrial, i això provoca una escissió entre Catalunya i Espanya a tots els nivells. La industrialització es produeix a la perifèria d’Espanya, i en el cas de Catalunya es produeix concretament a la ciutat de Barcelona, la resta, continuava amb el model agrari tradicional endarrerint-se davant del ràpid creixement de la capital catalana.

L’economia catalana del primer terç del segle XX es construeix sobre la base del nacionalisme econòmic, és a dir, sobre una política econòmica proteccionista i d’intervenció. El inicis d’aquesta política es situen en la crisi agrària de finals de segle, amb l’elevació dels aranzels i la nova legislació que afavoria l’iniciativa privada.

L’Estat Espanyol es troba enfonsat per la crisi econòmica i la pèrdua de les colònies. L’ànim dels ciutadans estava minvant degut a les desigualtats, la successió de fracassos en els intents de renovar les estructures polítiques i els diferents enfrontaments armats. Es tracta d’una etapa contradictòria com demostren les següents dades econòmiques:

- La producció de blat creixia però el govern mantenia els aranzels alts i el preu per als consumidors seguia sent massa car.

- Espanya va vendre a l’estranger pràcticament tota la seva producció de ferro, fins a esdevenir el major exportador europeu tot i tenir una producció inferior a la del Regne Unit o Alemanya.

- Hi havia sobreproducció de béns de consum poc comerciables a casa i amb poques expectatives a l’estranger.

- La renda d’Espanya es va doblar (dels 5.210 milions al 1880 a 10.152 al 1900), la taxa de creixement mitjà anual d’actius financers era comparable a la de França i molt superior al Regne Unit. En canvi, la sensació de pobresa i de dependència s’estenia .

El desastre colonial suposa un cop dur per a Catalunya degut a la pèrdua d’un mercat molt important. Les oligarquies agràries aprofiten per proclamar el deteriorament de la situació mentre que bona part dels industrials catalans reorienten els seus riscos, de manera que troben solucions al mercat de Cotó i en el cas de Barcelona, en el sector de la construcció, tenint en compte que a més, hi va haver una injecció de capitals provinent dels indians que tornaven a Catalunya després de la derrota.

En el primer terç del segle XX es produeixen diversos canvis en la indústria catalana. D’una banda, es dóna una diversificació de la indústria (sectors químic, metal·lúrgic, automobilístic, agrícola, etc.). La indústria del tèxtil en canvi, que havia estat el sector referent els darrers anys i del qual depenia l’economia catalana, disminueix la seva producció.

Finalment, l’electrificació, amb l’aparició de companyies com La Canadenca, marca l’inici de la Segona Revolució Industrial a Catalunya.  

CONTEXT SOCIAL-URBÀ

Durant el primer terç del segle XX el conjunt de l’Estat espanyol va iniciar de forma tardana el procés de transició demogràfica, que Catalunya ja havia iniciat durant la segona meitat del segle XIX. A més, aquest període es caracteritzaria pel creixement dels moviments migratoris interns i per la intensificació de la urbanització.

L’inici de la transició demogràfica a Espanya va caracteritzar-se pel descens de la mortalitat, com a conseqüència de la millora de l’alimentació i de les infraestructures urbanes higièniques i sanitàries (serveis de neteja, instal·lació de clavegueram, control de la potabilitat d’aigua i millor higiene dels aliments). Igualment, la mortalitat infantil també va patir un retrocés considerable en aquest període. Entre 1900 i 1930 l’esperança de vida a Espanya va augmentar dels 35 als 50 anys. El descens de la natalitat també va ser un fet dels primers anys del s. XX però no tant acusat.

Com a conseqüència de l’evolució de la mortalitat i la natalitat, la població espanyola va créixer considerablement. L’any 1900 Espanya comptava amb 18,5 milions d’habitants, arribant als 23,5 milions el 1930.

La població a Espanya entre 1900 i 1930:

Catalunya s’havia incorporat al cicle demogràfic modern amb anterioritat, però la tendència seguia sent la mateixa i això va comportar una reducció considerable de les taxes de natalitat i mortalitat, fet que va traduir-se en un pobre creixement vegetatiu. Catalunya passaria dels 1,8 milions d’habitants de 1900 als 2,8 milions de 1930 gràcies a les onades migratòries que van arribar a terres catalanes des de la dècada de 1910.

La població a Catalunya entre 1900 i 1930:

Pel que fa als moviments migratoris, entre 1900 i 1931, Espanya va viure un gran creixement de les migracions interiors, redistribuint territorialment la població. Un volum considerable de població va desplaçar-se cap als territoris on l’economia presentava característiques modernes produint un important descens de la població activa agrària. Les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao i Sevilla van ser els principals punts d’atracció dels emigrants que arribaven des de zones rurals com Castella, Múrcia, Aragó i Andalusia.

Les conseqüències del desastre colonial van ser molt importants a Catalunya, ja que la pèrdua del mercat colonial va representar un cop molt dur per a l'economia catalana. Això va representar un divorci polític de la burgesia catalana amb Madrid. I a partir d'aquí, Catalunya, a poc a poc impulsarà el naixement del catalanisme polític.

L’arribada d’un important contingent d’immigrants a Catalunya va contribuir a reforçar el potencial demogràfic català. Així, el 1930 hi havia a Catalunya més de 550.000 persones d’origen forà (prop del 20% del total de la població).

Estimació dels saldos migratoris quinquennals i la seva participació en el creixement total català (1901-1940):

D’altra banda, l’emigració a ultramar iniciada en els anys vuitanta del segle XIX va assolir unes xifres màximes sense precedents en els inicis del segle XX.

L’auge de les migracions interiors va comportar la intensificació del procés d’urbanització del territori espanyol. Bona part de la població va tendir a concentrar-se en els principals nuclis urbans del país. En conseqüència, Barcelona i Madrid van veure incrementar notablement la seva població, fins arribar a superar el milió d’habitants el 1930; i les ciutats amb més de 100.000 habitants van incrementar la seva població un 65% durant el període.

La concentració de la població a Barcelona i les seves comarques immediates (1857-1930):

A Catalunya, per l’efecte del desenvolupament industrial, la població va concentrar-se en el Barcelonès, Garraf, el Maresme, el Vallès i el Tarragonès, mentre que les comarques de l’interior i les pirinenques van continuar el procés de despoblació. Aquest procés de concentració al litoral va anar acompanyat d’un increment de la urbanització que va convertir Barcelona en la primera ciutat de Catalunya i Espanya.

El creixement de la població catalana (1900-1930):

Com es pot observat, cada cop es fa més creixent la diferència entre el camp i les ciutats. Cap al 1910 trobem ja diverses línies d’autobús, s’amplien els ports i es va il·luminant el Litoral, hi ha un augment constant de les activitats secundàries i terciàries de les ciutats, que s’omplen i creixen, tot i que no sempre ordenadament i sovint amb molts problemes.

A la ciutat de Barcelona, milers de persones havien d’afrontar jornades laborals de més de 10 hores, dones i nens havien de suportar abusos laborals i resistir-ho tot amb dietes basades en pa i arengada, mentre l’analfabetisme es resistia a baixar del 38%. Una 5ª part dels 537.000 habitants de la Barcelona del 1900 havien arribat com a immigrants. El moviment obrer s’intensifica, i la classe obrera i popular entra en lluita contra la classe burgesa dominadora per aconseguir drets com la reducció de la jornada laboral o la implicació de la dona en el món laboral. Aquest moviment portarà a l’organització de grans mobilitzacions i/o vagues generals que marquen la lluita de classes d’aquest període.

El que creix i cada cop cobra més importància a Barcelona és la classe mitjana burgesa que comença a diversificar el seu oci i crea un nou concepte: el temps lliure.

CONTEXT TECNOLÒGIC

Com ja hem comentat, en l’àmbit industrial català es donen una sèrie de canvis importants a principis del s. XX. La indústria tèxtil perd força degut a la pèrdua de les colònies (tot i que segueix en una posició destacada) i altres indústries com la metal·lúrgica, la química, l’automobilística o la construcció guanyen importància i suposen importants avenços tecnològics.  

El creixement de les ciutats també provoca una sèrie de canvis tecnològics importants, en l’àmbit sanitari la instal·lació de clavegueram o el control de la potabilitat de l’aigua suposen una millora important en la sanitat i l’electrificació també esdevindrà un canvi molt important. És en aquest context quan neixen les grans companyies hidroelèctriques com La Canadenca. Aquest fet permet la implantació d’aparells com el telègraf, el telèfon o la ràdio que suposen un avenç vital en el món de la comunicació, igual que l’augment en la tirada dels diaris i les principals publicacions. Els transports també sofreixen una sèrie de canvis que milloraran molt les xarxes comunicatives a Catalunya. El petroli beneficia l’aparició de nous transports com ara el cotxe i els autobusos i l’electricitat proporcionarà avenços a les xarxes de tren, tramvia i les primeres línies de metro de Barcelona.

CONTEXT CULTURAL

Existia un corrent ideològic anomenat Regeneracionisme, postulat per Joaquim Costa, que es caracteritzava per la voluntat de renovar el país a nivell polític, econòmic, social i cultural. Però el regeneracionisme va fracassar perquè tot i que promovien canvis a la Restauració aquests no eren prou profunds i no van acabar amb ella.

Vinculats a aquest corrent va crear-se un grup d’escriptors (“Generació del 98”) format per Pio Baroja, Azorín, Valle-Inclán, Antonio Machado, Ramido de Maeztu, Unamuno i successors que representava un estat d’opinió entès. Aquests autors es van veure profundament afectats per la crisis moral, política i econòmica deguda a la pèrdua de les colònies i van començar a escriure una vena juvenil hipercrítica i d’esquerres.

Per altra banda, a Catalunya es produeix un canvi significatiu: els sectors benestants, defensors de la cultura catalana preparen l’acte de presencia per defensar el fet polític català, fet que havien mantingut molts sectors populars catalans, des de posicions carlines, progressistes o federalistes. No obstant durant els primers 15 anys de Restauració (fins el 1890) allò més semblant al catalanisme polític va seguir provenint d’un republicanisme federalista regenerat a través de la figura de Valentí Almirall, que va fundar al 1879 el diari Català. Mentre que el Diari Català defensava un catalanisme més esquerrà, el de la Renaixensa era més literari i romàntic i el de La Veu de Montserrat d’influència catòlica. Per aconseguir el projecte comú de descentralització d’Espanya, calia que totes les parts estiguessin disposades a renunciar a algun principi ideològic, i aquest fet no es va donar.

Pel que fa a la classe obrera seguia sent norma l’analfabetisme ja que no podien estudiar. No obstant, alguns sectors més conscients van anar actuant sobre la classe treballadora i la van

empènyer cap a la mobilització per mitjà de la premsa que llegien o escoltaven. L’alfabetització era promoguda per col·legis religiosos, institucions públiques i d’altres iniciatives privades

L’inici del s. XX ve marcat per pas del Modernisme al Noucentisme (imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l’ordre...), moviments que expressen un canvi en la mentalitat que transcendirà a l’àmbit artístic i cultural. Es tracta de la resposta moderada als plantejaments que havia promogut el Modernisme, però a diferència d’aquest, els noucentistes arriben a materialitzar la conjunció de política i cultura.