Anàlisi del tractament dels fets a La Veu de Catalunya

Com ja hem explicat, La Veu de Catalunya també va patir l’assalt militar del 25 de novembre de 1905 i, per aquest motiu, dóna una visió particular i subjectiva com a víctima dels fets. La premsa de l’època estava polititzada i més tractant-se d’un diari de partit com La Veu de Catalunya que era l’òrgan de premsa de La Lliga Regionalista i mantenia una ideologia catalanista i conservadora, això també queda reflectit en la seva manera de tractar la noticia. 

El diari explica en profunditat els fets i, a més, inclou el manifest que va publicar La Lliga Regionalista i diferents articles de denúncia signats per diverses corporacions econòmiques, entitats d’influència a Catalunya, partits, diputats i regidors.

El fet es tracta des d’un sentiment profund de rebuig com demostra el segon paràgraf de l’article Serenitat:

“Atemptats com els d’ahir no són possibles en cap nació civilitzada; a Anglaterra, a Alemanya, a Itàlia, a França, a qualsevol país civilitzat, un atemptat així seria considerat per tothom, governants i governats, blancs i negres, de qualsevol procedència o condició, com una deshonra, com un estigma d’endarreriment i de barbàrie, com un atac a les bases fonamentals de la societat i el bon nom de la nació. La protesta seria unànime i terrible, els culpables per acció o per omissió serien ràpida i vigorosament castigats”.

Però aquesta manca d’objectivitat no és criticable perquè a part de ser testimoni directe dels fets, el diari està associat a un partit polític i això és sabut per tothom. La subjectivitat no està amagada ni ho pretenen, ells estan en contra dels fets i a favor de La Lliga i ho diuen clarament.

Per altra banda, el que des del nostre punt de vista si és més susceptible de debat és la manera en com expliquen el que va passar. Utilitzen l’ordre cronològic per anar introduint els fets i els vesteixen d’una falsa objectivitat explicant-los pas a pas, detalladament i afegint, per exemple, dades numèriques (“300 militars”, “45 minuts”) o històries personals que donen a l’escrit més credibilitat.  Però cal destacar el continu ús d’hipèrboles i exageracions (“com a feres famolenques es tiraven damunt les caixes, maquinària i bales de paper...”), adjectius qualitatius (“el públic es veia estranyat (...) i l’estranyesa va convertir-se en indignació”), expressions amb càrrega ideològica (“les glorioses quatre barres catalanes, que van tenir el privilegi d’excitar fins el frenesí la ira dels assaltants”), afirmacions subjectives explicades com veritats (“Varis agents de policia cuidaven de fer apartar als paisans, se’ns dubte, per a que no fessin nosa als militars”), etc.

Durant tota l’explicació s’intenta desprestigiar els militars i enaltir els qui s’hi van enfrontar fent ús de les històries personals per influir en la part emocional del lector. Això ho podem veure, sobretot, en dues històries anònimes que ocupen cadascuna una sub-notícia; per una banda la que es narra a Heroïna:

“més d’un d’aquells li digué alguna paraula deshonrada a la honorable ciutadana, la que amb major decisió li ventà dues solemnes bofetades acompanyant la seva noble acció al crit de ¡Visca Catalunya! (...) es llençaren contra ella grollerament pegant-li cops de puny i bastonades, fins que va ser salvada per alguns ciutadans dignes que van poder atansar-s’hi (...) Estampem amb orgull el nom de l’heroïna: donya Eularia Forment de Vinyals, molt coneguda i estimada a la nostra ciutat”

I la que s’explica a Més detalls:

“Un jove catalanista al veure la foguera davant del ¡Cu-Cut! I sentir els cops de destral a la porta de ferro es va creure que hi havia foc i xiulà amb els senyals acostumats. Un oficial va intentar donar-li un cop de sabre al cap que ell desvià. Va adonar-se’n una colla d’oficials i l’acosaren a cops de sabre. Ell arrencà a córrer i li engegaren varis trets de revòlver, que per sort no el van tocar. Es va refugiar a casa seva a la Plaça del Beat Oriol que envaïren tumultuosament els oficials amb intent de matar-lo segons deien a crits. No aconseguint fer l’assassinat amenaçaren amb cremar la casa i no ho van fer perquè van venir alguns quefes que els dissuadiren”.

A més, en referència als fets no es citen fonts i, tot i que el diari és una font fiable perquè hi està involucrat, falta saber d’on s’han tret algunes de les dades i dels detalls per a construir un text del tot documentat. Per exemple, les dues històries personals que acabem de citar  són paral·leles als fets i el diari no hi era present (i si hi era caldria dir-ho), però s’expliquen tots els detalls. En casos com aquests trobem a faltar que es citi d’on s’ha tret la informació, qui ho ha explicat, qui ho ha vist, etc. Perquè sense aquestes dades, el lector està condicionat a creure el que li diuen i no pot fer-se una idea crítica de la notícia.

L’article més significatiu que La Veu de Catalunya va publicar sobre els fets és Serenitat, escrit per Enric Prat de la Riba el 27 de novembre de 1905 i signat per un gran nombre d’entitats. Serenitat va esdevindre una protesta oficial en contra de l’exèrcit, el govern i la seva actuació en relació a l’assalt.

"Això ho han fet, a sang freda, (...) una colla d'oficials de totes les graduacions, és a dir, la flor de l'exèrcit, de l'exèrcit que ha de ser, i en els països civilitzats és, salvaguarda de les lleis i els drets dels ciutadans".

Aquest article representa l’estat d’opinió dels que s’han sentit directament agredits, que són tots aquells diaris catalanistes que han format una corrent d’opinió pública i, que tal com ells es defineixen, són: “la única protesta contra totes les disbauxes, corrupcions i inèpcies de la política espanyola”.

La crítica  de l’article es centra en la incapacitat de l’Estat espanyol per a representar-se com una nació sana i legítima, apuntant que s’ha utilitzat l’exèrcit com a instrument de política interior, deixant de banda la seva veritable funció, que no és altra que la de defensa nacional. Enric Prat de la Riba afegirà que l’actuació de l’exèrcit, desprestigia i situa a Espanya en detriment a la resta de nacions europees.

Aquesta línia continua en l’article Meditèm, que es centra en la crítica a un govern que permet l’absoluta “anarquia”:

"I aquesta anarquia era consentida per les autoritats amb la passivitat que va poder contemplar tota la ciutat. I aquesta anarquia era presidida pel Governador Civil. I aquesta anarquia era premeditada i no es va fer res per aturar-la..." i que converteix l'Estat en "un Estat desgraciat, en un Estat com el dels Balkans, com Rússia, com Túrquia..."

A més, igual que Serenitat invita als catalans a actuar, a prendre consciència com a poble: “Tinguem aquesta força, com a poble culte, i als crits blasfemes de “¡Muera Cataluña!” contestem amb el de Visca la terra catalana!. Per ella és la esperança, per ells serà la redempció” i utilitzen la primera persona del plural per implicar-se directament i, així, transmetre unanimitat i persuadir al lector.

Els dos últims articles són dues denúncies. La primera, signada per corporacions econòmiques com l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, el Foment de Treball Nacional, la Cambra de Comerç, l’Econòmica d’Amics del País, El Círcol de la Unió Mercantil, l’Ateneu Barcelonès i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial condemna l’assalt:

"Els presidents de les societats econòmiques creuen deure seu aixecar la veu en nom del poble de Barcelona per a protestar enèrgicament del luctuós acte (...) acte gravíssim d'inversió dels deure i de l'ordre social per part dels que el cometeren i toleraren..." i fa un crit als catalans: "Abandonat l'ordre social de nostra ciutat a la sola iniciativa dels ciutadans, hem de demostrar que tenim el trem i serena energia dels pobles dignes (...) de cap manera deuen els nostres conciutadans respondre al desordre amb desordre".

 La segona (Manifest al poble) és força contundent i el signen diferents diputats i regidors, així com la Unió Catalanista, el Centre Català Republicà Federalista de Barcelona, la Lliga Regionalista, les publicacions El Poble Català, Joventut i entitats diverses. Descriu els fets com: “Aconteixements gravíssims que han ferit en lo més viu els sentiments del nostre poble”, defensa una autonomia dins l’Estat basada en la voluntat de créixer com a poble i no en l’odi que és l’excusa que utilitzen els contraris per a condemnar els catalanistes i protesta enèrgicament contra la mesura de suspendre les garanties. Per últim, igual que l’anterior fa un crit a l’acció en contra de les “persecucions que amb l’excusa de combatre un suposat separatisme, anirien, en realitat, dirigides contra l’ideal autonomista, que és l’ànima del nostre poble” i invita a que “Oposem la nostra serenitat, la nostra constància, el nostre entusiasme (...) la nostra fe en la vitalitat indestructible del nostre poble i en la severa i definitiva victòria dels ideals Llibertat i Justícia”.


Per consultar la resta d'articles cliqueu aquí.