Les visions d'altres diaris

                        LA VISIÓ DE L’ABC

L’ABC és un diari que sempre s’ha caracteritzat per ser de caire conservador, monàrquic i de dretes. El seu ideal és la unitat de l’Estat, per això es mantindrà força crític amb el nacionalisme català i simpatitzarà amb les posicions afins al govern central. No és d’estranyar doncs, que en l’article que dedica als fets del ¡Cu-Cut! el 26 de novembre faci constar les informacions que el ministeri els envia, els qual creu que el desencadenant dels fets és “Una provocación de los catalanistas” tot fent referència als articles publicats per alguns diaris, en especial els satírics, els quals cataloguen de “mortificantes para los republicanos y llenos de excitaciones contra el Poder Central, muy ofensivas todas ellas para el Gobierno y para España”.

Dit això, si observem diaris posteriors a aquest número, com el del dia 27, ens trobem articles dedicats a Barcelona que parlen de la tendència dels catalans a “exagerar” sobre els fets, insinuant que pot venir donada per la desconeixença sobre els mateixos.

En la mateixa línia crítica sobre els fets fa constar el seu rebuig davant el separatisme català i basc a l’Estat espanyol, considerant-los de nou, un atemptat a la integritat estatal: “El separatismo que con nombre de catalanismo en Barcelona y de bizcaitarrismo en Bilbao germina de poco tiempo a esta parte, ha podido merecer desdén o lástima mientras no ha pasado a ser ideal de un puñado de románticos; pero cuando de la categoria de utopia pasa a ser bandera de una agrupación que atenta de palabra contra la integridad de la Patria, el tolerarlo es casi insensatez tan grande como sentirla”.

Però no es conformen amb seguir criticant el sentiment catalanista, sinó que donen una visió de l’exèrcit molt diferent. A la crònica publicada el dia 29 sobre l’ambient que es viu al matí següent dels fets es representen els militars com persones sensates i estimades per la majoria de ciutadans “A primeras horas de la mañana, las calles ofrecian el aspecto ordinario de los dias festivos (...) de vez en cuando, aparecia entre algun grupo de gente alguna bandera española (...) A las diez de la mañana un grupo de soldados iba a misa y el público abria paso a los soldados, que escuchaban muchas frases de afecto dirigidas al Ejército”. Cal destacar aquesta última part, on després de tot el que havien fet la nit anterior s’intenta refer la figura del militar com a una persona raonable, ja que en un principi no és ell qui va en contra dels qui protesten sinó que són els mateixos paisans els que es llencen al damunt.

               LA VEU DE CATALUNYA Vs LA PUBLICIDAD

Entre  La Veu de Catalunya i La Publicidad, hi trobem dues versions dels fets totalment diferents que a continuació definirem amb els exemples que més ens han cridat l’atenció a les publicacions del 26 i el 27 de novembre:

En primer lloc, per als catalanistes la manifestació de la Plaça Reial no va ser un fet improvitzat,  ja que van veure alguns oficials reunits el mateix dissabte al Cafè Espanyol, fet que apuntava a que estiguessin preparant l’estratègia de la concentració aquella mateixa tarda. Mentrestant, La Publicidad  havia vist 8-9 oficials vestits de paisans que sortien d’una caserna propera a la seva redacció i s’unien a la cinquantena d’oficials que hi havia a la plaça.

Durant el recorregut que fan pel carrer Avinyó fins arribar a Cardenal Casañas, trobem que els crits dels oficials juntament amb un bon grapat de paisans són descrits de manera molt diferent per cada diari. Per un costat   La Veu de Catalunya assegura que els oficials criden “¡Viva España! ¡Muera Cataluña!”  per l’altre, el diari La Publicidad, assegura que el que criden  es “¡Viva España y Cataluña española!” Com podem observar, el primer crit és una al·legoria a la nació i un insult a la llengua i la cultura catalanes, mentre que la segona és un crit al·legòric que fa referència a la nació i a una Catalunya unida a la nació, i que deixa veure clar el rebuig cap al “separatisme” català.  Els regionalistes definiran la marxa dels oficials com  un “atropell“, tot exemplificant-ho amb l’agressió d’alguns cap a un civil que es negava  a unir-se al crit de ¡Viva España!. La visió que  La Publicidad, dóna sobre la manifestació, és la d’un fet improvitzat per uns quants oficials en contra de la voluntat del governador civil i el militar que conseqüentment, faran tot el possible per dissuadir als manifestants sense cap èxit. La importància que el diari dóna al fet de salvaguardar la imatge del governador civil i el militar és evident:

“El general Fuentes hallábase en el Ayuntamiento predicando un reparto de premios y al enterarse de los sucedido salió inmediatamente en coche, y dirigiéndose a la calle de Cardenal Casañas, disuadiendo a los oficiales de su propósito sin que fuera obedecido. El coche siguió a los manifestantes y al llegar a la rambla de Estudios encontráse con el Governador militar D.Luís de Cautelivi.”

Però aviat veiem que l’aparent “voluntat” dels dos governadors queda en evidència amb la descripció de  La Veu:

“Al començar l’assalt (...) El governador civil (...) acompanyat d’un coronel d’uniforme i un altre militar, ja d’edat, que anava vestit de paisà, van tancar-se a la botelleria “El Nuevo Liceo”, situada al pla de la Boqueria (...) y no sortiren fins que tots els efectes de la llibreria Baguña ja cremaven al mig del carrer. Llavors sortí un d’aquells soldats amb un calaix de diners i el governador, acompanyat de la policia, s’hi tirà a sobre.”

Més endavant, trobem més diferències en quant als detalls descriptius i quantitatius sobre la marxa dels oficials cap a la Rambla de les Flors, on es troba la seu de la redacció de  La Veu de Catalunya. La Publicidad descriu com a “molt tranquil·la” la marxa i seguida de més de 2000 persones que els animen, mentre que pels regionalistes, la marxa ve acompanyada d’una quinzena de “trinxeraires” que aplaudeixen als oficials en contrast amb multitud de xiulets.

Les diferències més rellevants entre les dues visions, les trobem en els detalls que donen sobre l’assalt a la seu de la redacció de  La Veu de Catalunya. Els desperfectes són descrits així per la Publicidad “pudieron entrar en la Redacción por el balcón causando desperfectos en el letrero de hierro, pero respetando el escudo de Cataluña colocado en el centro.” Tot i això,  La Veu assegurarà que no només es van dedicar a arrancar les lletres de ferro del rètol sinó que “van fixar-se en que al mig del rètol hi ha l’escut amb les glorioses quatre barres catalanes(...) i van caure una infinitat de cops sobre l’escut català; que va resistir victoriosament la folla encomesa”

Per altra banda entre els desperfectes que assegura  La Veu que van causar a l’assalt, hi havia un bust del doctor Robert que va ser llançat junt amb altres pertinences de la redacció, fet que La Publicidad nega “uno de los oficiales según nos dijeron, quiso arrojar a la calle el busto del doctor Robert, pero se lo impidieron sus compañeros”.

Seguint amb la comparació, trobem que la descripció que La Publicidad fa sobre els fets comesos Rambla avall en direcció al carrer Escudellers (on es troba la impremta de  La Veu) tot i els eufemismes que conté, té una visió molt patriòtica.

Com si res hagués passat, el paràgraf comença així: “Tranquilamente seguían los oficiales y el público al Gobernador militar y al Gobernador civil dando vivas a España y Cataluña española, cuando al llegar a la plaza del teatro la mayor parte de los oficiales dirigiéndose a la calle de Escudellers, en donde se halla establecida la imprenta del periódico regionalista, dispuestos a penetrar en ella.” Al que després afegeix al·legòricament:

 “El gobernador militar, al percibirse de lo que iba a ocurrir, se interpuso e hizo valer su autoridad, disuadiendo a los oficiales a su propósito. El general Castellvi logró su objeto y los oficiales se dirigieron al Gobierno militar, dándose vivas a España y al Ejército. Poco antes de llegar al Gobierno militar, varios oficiales abrazaron a unos paisanos que daban vivas a España, al Ejército y a Cataluña española.”

Per finalitzar, trobem necessària una petita crítica sobre la visió que ens han donat aquests diaris sobre els fets en base a la visió que tenim actualment sobre el periodisme.

Dit això, desconfiem de les dues versions, perquè  cap dels dos diaris ens ofereix una informació objectiva sobre els fets, sinó la seva particular i polititzada visió del món.  La Veu de Catalunya dedica la majoria de pàgines en fer una descripció detalladíssima sobre els mateixos, incloent històries particulars que no fan guanyar credibilitat. Hi ha apartats que fins i tot ens semblen còmics per persuadir al lector, com el de “Militars xasquejats” en la que expliquen com 4 oficials dirigien “frases galants” a tres noies boniques i que una d’elles els hi va dir “Nosaltres no hi volem saber res amb els que assalten pisos” i afegeix “els oficials van compendre l’indirecta i van tocar retirada”. Tot i això, hem comprès que les fonts d’aleshores no eren com les d’ara (grans agències com EFE) i que les grans històries s’havien de corroborar amb històries particulars. Si més no, per a humanitzar la notícia, per a que arribi a la part emocional del lector i finalment, per a induïr-lo a pensar així. Però no ens ha estranyat tractant-se d’un diari tan polititzat.

Diferent visió és la que ens ofereix La Publicidad, que la definim com a “oficialista” i “patriòtica” en infinitat de comentaris disfressats. La seva visió és “oficial” perquè en tot moment fa referències que ens remeten a un ventall de termes menys eteris com: l’ordre públic, la disciplina, l’honor, l’Estat, el Govern i l’Exèrcit. Una visió que ens ha demostrat que sobre els fets no només omet gran quantitat d’ informació i destaca el que els afavoreix sinó que no té preàmbuls alhora de negar informacions i afegir al·legories a la mínima de canvi. La sensació que tenim al llegir els fets en comparació amb  La Veu, és que aquests donen una visió molt limitada de la realitat, ofereixen un camp molt petit i a més, focalitzen la informació cap a on els interessa. La visió de  La Veu de Catalunya també és limitada, però la podem considerar més rica i àmplia precisament perquè hi ha molts més continguts.

Sigui com sigui, en els dos casos trobem que els continguts sobrecarregats d’ideals es disfressen d’una aparent “obectivitat” per fer-se un lloc en l’opinió pública de la societat de masses. Però això ho entenem, perquè tal com hem après en aquesta assignatura, la premsa de l’època comença a ser una eina molt eficaç per la transmissió d’aquesta ideologia i cultura de masses. De fet es pot considerar una contribució molt fidel a l’evolució del catalanisme polític de principis de segle.