ENTREVISTA

JORDI CASASSAS I YMBERT (Barcelona, 1948)

Doctorat i catedràtic d'història contemporània per la Universitat de Barcelona. A més de publicar a les principals revistes del pais, ha escrit uns 20 llibres, especialment sobre la història política i cultural de la Catalunya contemporánia. Entre els principals títols destaquem: 

La configuració del sector intel·lectual - professional (1978);
Jaume Bofill i Mates (1878-1933) (1980);
La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) (1983);
L'Ateneu Barcelonès.Dels seus orígens als nostres dies (1986);
Intel·lectuals, professionals i polítics a la Catalunya contemporània (1850-1920) (1989);
Entre Escil·la i Caribdis. El catalanisme i la Catalunya conservadora de la segona meitat del segle XIX (1990);
Prat de la Riba i "La Nacionalitat Catalana" (1993);
L'època dels nous moviments socials (1900-1930) (1995);
El futur del catalanisme, en colaboración con J. Termes (1997);
Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975), coordinador (1999);
Francesc Pi i Margall (1824-1901) Intel·lectual i polític federal, en colaboración con A. Ghanime, (2001);
Introducció als grans temes cambonians (2001);
Lluís Companys i la seva època, coordinador (2002).

L'ENTREVISTA

 

1) Coneixem els fets del ¡Cu-Cut! i tot el que se’n deriva, però tot i així, no podem obviar la pregunta, perquè són tants significatius per l’Història de Catalunya?

El problema era la construcció d’un sistema polític. Passar d’un sistema fet per gent notable a un sistema de partits polítics moderns és un procés molt lent i difícil. A més a més, hem d’afegir que al sud es mantenia el caciquisme i trencar amb aquesta estructura que dominava el panorama electoral també era molt complicat.

Així doncs, el catalanisme, el que va aconseguir al 1901, va ser trencar la closca del caciquisme, i després al 1905 va començar a interessar, per primera vegada, a sectors amplis de la població. Això es va materialitzar el 1906 amb Solidaritat Catalana. A partir d’aleshores, el catalanisme va començar a tenir un recolzament social al darrera, un recolzament de sectors de capes mitges i urbanes fonamentalment. Per això són importants aquests fets. I d’altra banda també son importants perquè van ajudar a plantejar el problema de la reivindicació catalanista davant l’Estat Central.

A més a més hi ha el tema militar. Amb el tema militar hem de referir-nos a un país que acabava de perdre les colònies i on el pes de l’exèrcit era molt important. En aquest sentit, es va constatar que la política espanyola de la restauració era una política envellida on les grans institucions d’influència -l’exèrcit i l’església- seguien jugant un paper important i podien arribar a decantar la vida parlamentària. Per això és un fet significatiu.

2) Quina va ser la reacció de la societat catalana?

No es pot parlar de reacció de la societat catalana com un tot ja que ni estava cohesionada ni posseïa uns circuits d’informació com els actuals, per tant parlem de reacció de determinats sectors de la societat.

Però sí que hem de tenir en compte que el grau de politització de la societat era creixent i la intervenció parlamentària d’una institució extraparlamentària com l’exèrcit, i la salvatjada dels incendis i de les agressions personals que es van produir aquell dia, aquella nit i l’endemà si que van colpir l’opinió publica.

3) En aquest context podem parlar de consciència política en la societat catalana?

Jo penso que sí. En general, és una consciència política creixent en tota l’Europa d’avantguerra i d’entreguerres mundials. El procés de politització és creixent fins i tot en el moment del anarcosindicalisme apolític, i això ho veiem en els reportatges cinematogràfics que es començaven a fer o en tot el procés que va portar a la guerra civil.

4) Quin paper va tenir el lerrouxisme en tota aquesta situació?

El lerrouxisme era una força contradictòria, era una força per un cantó antiga, en el sentit de la corrupció a nivell municipal, però alhora era una força moderna i molt ben organitzada, de fet es tractava del primer partit que s’organitzava com un partit modern. Això vol dir que tenia una estructura permanent, amb implantació per barris, amb un personal polític professionalitzat, amb unes tècniques molt modernes de convocatòria, etc. A més, tenia un arrelament de masses important.

D’altra banda, el catalanisme el caricaturitzava, i estava en el seu dret de fer-ho perquè era el seu rival. De fet ho va aconseguir inicialment amb la creació de Solidaritat Catalana que es desprèn dels fets del ¡Cu-Cut!, i després de la Setmana Tràgica. Aquí va ser on el catalanisme va aconseguir una força social important, un feedback amb molts sectors de la societat que confiaven en que es podia dinamitzar la societat, en que es podien respectar uns drets... A part de la sensibilització catalanista que també hi era present.

5) El manifest al poble, que surt el mateix 28 de novembre com a protesta als fets, no tenia cap caire independentista?

L’independentisme és una cosa molt complexa a Catalunya. Durant el segle XIX  el que s’anava consolidant era un sentiment més de ser separat que no pas d’independentisme en el sentit del “-isme” com a proposta política. L’independentisme polític començarà més tard, arrel de la Primera Guerra Mundial.

En aquell moment hi havia gent que es sentia culturalment separada, culturalment fora dels circuits estatals i de la cultura oficial, però políticament el que s’organitzava era una forma d’autonomia política. Era el moment de l’autonomisme polític.

El que sí que es fa, és reafirmar que l’única línia es la política, que l’autonomia no pot ser una simple descentralització sinó que ha de ser política. Tot i així el que surt de tot això és, en definitiva, la Mancomunitat de Catalunya, que és una reivindicació descentralitzadora, administrativa, de caire no polític.

6) En el llibre “Els fets del ¡Cu-Cut!” cent anys després” comentes que quan parlem de repercussions a la política catalana hem de referir-nos estretament a la política barcelonina. A què es deu això?

Sí, a la política  metropolitana més aviat.  

Això vol dir que fa temps la política la feia la gran burgesia o l’aristocràcia terratinent. Aquests creien que, arribat a un grau de riquesa, a un grau de benestar personal, el que s’ha de fer, és donar-ne part al poble a canvi de la seva fidelitat. El que donaven era acció política perquè consideraven que els sectors populars, obrers i camperols no podien actuar en aquest sentit perquè havien de dedicar tota la vida a alimentar-se i a sobreviure. Per tant, establien piràmides de notables que tenien seu a Madrid i implantació provincial, i també a través dels delegats provincials tenien una implantació a pobles, a nivell de petites ciutats.

Això era una estructura molt ben travada, trencar això era molt difícil. Només es podia trencar si distribuïes benestar, educació, carreteres, etc. Tot això era molt més fàcil en les ciutats grans on tot quedava molt més despersonalitzat que no pas en les ciutats petites on et tenien molt més calat! Per tant, aquesta renovació política era un tema urbà i el procés per instal·lar-se en els pobles va ser lent.

La Mancomunitat de Catalunya de seguida va fer carreteres secundàries, camins, ponts pels poblets més allunyats, xarxa de telèfons, cooperatives agràries en els poblets. O sigui el que va fer va ser distribuir benefici, distribuir benestar i és clar, aquí la gent va començar a canviar d’opinió. Però tot això és un procés lent, capil·lar... Captar població és una cosa difícil, perquè la gent s’ha de comprometre, la gent ha de trencar amb estructures antigues. Per això dic que és un tema fonamentalment Barceloní.

7) Quin paper fa la premsa en aquell context?

La premsa estava en aquells anys iniciant un procés de canvi a Catalunya. A part de l’avantguarda, la resta de premsa estava introduint tècniques periodístiques modernes, estava deixant de ser una premsa pesada i de partit i començava a introduir opinió i informació general, seccions especialitzades per captar interessos parcials, propaganda, il·lustració més dinàmica...

L’assalt al ¡Cu-Cut! està claríssim que és un fet de premsa, de llibertat de premsa, i per això es tanquen les impremtes i després les seus de les redaccions de premsa.

8) I La Veu de Catalunya quina funció té?

La Veu de Catalunya en aquell moment estava fent un salt important, no per deixar de ser premsa de partit però si per modernitzar-se; s’estaven introduint  les pàgines del bon gust, les d’agricultura, les dobles pàgines que es convertien en quaderns... O sigui que  per les classes mitjanes s’havia d’observar bé La Veu de Catalunya.

A La Veu de Catalunya es van publicar els croquis per les convocatòries, els plànols de la ciutat, la informació més gràfica, eslògans que anaven circulant, etc.

9) Com va aprofitar aquest clima Prat de la Riba amb la Lliga Regionalista?

Prat de la Riba el que volia era consolidar aquest fet, aquesta onada de pressió i indignació social, per convertir la lliga en un partit seriós, en un partit que no fos d’una minoria radical de joves catalanistes als quals se’ls anomena independentistes des de la cultura política oficial. Volia que comencés a atreure classes mitjanes, és a dir, a la gent benestant perquè és la que finança i la que consolida un partit. I a través d’això, d’aquesta seriositat, és amb el que es pot encarar unes eleccions que han de ser més massives.

10) En quin sentit ha canviat la premsa en aquests 100 últims anys?

La premsa ha perdut importància en els 100 últims anys.

Durant la gran guerra és quan es produeix el canvi. Tot i així, encara a Catalunya hi havia premsa que optava per l’elitisme ben fet, però ja començava la premsa esportiva, la premsa d’opinió... I tota la premsa que no tingués fotografia o il·lustracions perdia pes rapidíssimament. 

També s’ha de dir que la premsa era el vehicle d’identificació de grups, per tant el que llegia o el que escoltava (perquè encara hi ha índexs d’analfabetisme molt alts) havia d’estar perfectament al dia perquè a la taverna, la tasca, la seu i el sindicat es discutia. Així, la premsa tenia un pes en la societat molt més gran que en l’actualitat, actualment és la televisió, i ara ja s’està girant cap a Internet.

11) Es posava en perill Narcís Oller amagant gent a casa seva la nit de l’assalt?

Sí, perquè van trencar la cara a més d’un i l’exèrcit desbocat no se sap on pot arribar a parar! A més, es va generar una opinió bastant unànime a la política espanyola respecte el separatisme i la revolució catalana (una revolució però, que ja es tolerava en certa manera que fos social però no separatista), i per tant, en aquest sentit, si que hi ha gent en perill.

I després un altre fet important és que Barcelona és la Barcelona de 1905, i per tant, la gent es coneix, és fàcil identificar-se i per això és arriscat.

12) L’ anticatalanisme ha avançat molt des de llavors? Fins a quin punt creus que aquest odi segueix latent en la societat espanyola actual?

Ha avançat el catalanisme, i quan avança un avança l’altre. Tota la societat s’ha fet més complexa però la repercussió que podia tenir era molt similar aleshores a la d’ara. Es van tallar les ales en molts aspectes exactament igual que ara tant a nivell parlamentari com a nivell premsa i a nivell de campanyes de boicot de productes catalans.

Tenim aquella sensació que nosaltres som més llestos que la gent del passat però no és veritat, la societat s’adapta als problemes de la seva època, i hi ha, en cada moment, gent llestíssima. Els problemes són força similars als de llavors, la diferència potser recau en que hi havia un grau de politització més elevat que l’actual, un grau de compromís més gran.

Però de totes maneres jo penso que l’anticatalanisme és important quan es converteix en un element, en primer lloc, que frena moltes aspiracions, moltes mobilitzacions, i, en segon lloc, que acaba entrant en les ments dels propis catalanistes, que moltes vegades el converteixen en autocensura. Però això es donava en aquella època exactament igual que ara i amb la mateixa força, i les campanyes de desprestigi del catalanisme ja sigui per agressivitat o per condescendència, eren igual de potents que en l’actualitat.

13) De quina manera s’utilitza el nacionalisme en aquest context?

Aquest és una altre tema: el nacionalisme l’havien donat per mort la política i la sociologia, es pensava que el socialisme i la qüestió social serien els temes importants.

En canvi, amb la denominada crisi imperialista, el nacionalisme es va convertir en una forma d’atraure les masses, en una forma important de sensibilització, aportava una sentimentalitat que feia reaccionar les masses. Als inicis de la primera Guerra Mundial ja era una força enorme.

Socialisme i Nacionalisme van passar a ser les dues forces rivals a nivell mundial (i això de fet ho agafa Hitler amb el nacional-socialisme. Però, és clar, això es un fet que unes dècades abans era inconcebible, no entrava en joc. És un tema que es precipita històricament d’una forma rapidíssima.

14) Era doncs, una forma de captar les masses?

Era un vehicle important i si estava en mans de l’Estat més. Aquí ens trobem amb el cas de Catalunya i d’algunes altres àrees on aquest nacionalisme sense Estat havia de lluitar contra el nacionalisme creixent del Estats i contra l’ascens del socialisme, havia de buscar el seu espai. Per tant, aquest fet era una limitació alhora que una grandesa perquè es guanyava en compromís i es guanyava en relació amb el país.

15) Consideres que a Espanya hi ha llibertat d’expressió actualment?

Jo faria una altra pregunta: en el món hi ha democràcia de veritat? Del que es tracta és de saber quina legislació hi ha respecte de la llibertat.

Primera cosa, ja és important que hi hagi una legislació, perquè indica que hi ha una pressió social i política suficient com perquè el parlament es vegi forçat a legislar aquest tema. Després tots sabem  i en l’època de La Restauració encara més, que una cosa és la legislació oficial i l’altra la implantació real. En aquella època depenia del bisbe, del governador civil, del propi alcalde en municipis importants, tot era relatiu.

16) Parlem de limitacions reals?

Sí, en aquella època les limitacions eren molt grans perquè la implantació provincial de les lleis era molt important i per tant, tot depenia de les circumstàncies. A més a més, al llarg del segle XIX i fins la transició espanyola la província de Barcelona va estar més temps en suspensió de garanties que en llibertat constitucional. De fet, molts meetings del catalanisme es feien a Girona perquè Barcelona estava suspesa.

Durant la dictadura de Primo de Rivera moltes vegades es veia en la premsa una columna del diari en blanc. Era una forma també de lluita periodística contra la suspensió de garanties, es volia ensenyar a la gent tot el que havia estat censurat, per crispar una mica més els ànims.

17) La Llei de Jurisdiccions, que deriva de l'assalt al ¡Cu-Cut! Era un clar atemptat contra la llibertat d’expressió... 

És evident que és un atemptat a la llibertat d’expressió. El llistó dels delictes que passen a ser jutjats per jurisdicció militar es posa molt baix i les penes són molt més ràpides i potents. Per tant, en aquest sentit, és una forma de control claríssim de la llibertat d’expressió, de reunió, de manifestació, etc. I sobretot en temes que atempten a la unitat de la pàtria i als seus símbols, és una llei contra el catalanisme clarament.