POSICIONAMENT SOBRE LA HIPÒTESI D'ESPINET I TRESSERRAS

“La hipòtesi que orienta aquestes pàgines considera que, a Catalunya l’arrencada de la transició entre, d’una banda, una societat caracteritzada pel predomini de les formes tradicionals de comunicació [...]  i, de l’altre, una societat caracteritzada pel progressiu predomini de les formes de comunicació de masses, té lloc durant el tombant de segle i va desenvolupar-se tot al llarg del primer terç del segle XX.”

Ens posicionem a favor de l’ hipòtesi, perquè tal com afirma Francesc Espinet, “la gènesi de la comunicació de masses no es concep com un fet puntual, sinó com un estadi en el procés històric de l’evolució de les societats”.  

Per mantenir el nostre posicionament, cal que detallem quins són els processos que creiem determinants en la formació de la societat de masses, no només en base el llibre de Francesc Espinet i Burunat “La gènesi de la societat de masses a Catalunya, 1888-1939”, sinó mitjançant altres fonts que hem consultat, incloent l’entrevista realitzada a Jordi Cassassas, catedràtic en història contemporània de Catalunya per la Universitat de Barcelona.

Basant-nos en l’afirmació inicial d’Espinet i en el fragment “La “societat de masses” , “cultura de masses” i “comunicació de masses” tenen equivalències constitutives fonamentals i operen històricament (cronològicament) en règim d’indestriable simultaneïtat.”, cal que ens remuntem a la Segona Revolució Industrial perquè com a procés històric s’hi van produir transformacions que són punts de partida en l’establiment d’una societat de comunicació de masses.

Un d’aquests punts de partida va ser l’evolució i creixement de les ciutats. La progressiva concentració urbana provinent de l’emigració de  milers de persones del camp atretes per la industrialització aviat va generar la necessitat d’aplicar canvis que permetessin la regulació eficaç de la vida urbana. Amb el descobriment de noves energies com l’electricitat o el petroli les ciutats van començar a urbanitzar-se amb reformes com l’ enllumenat de carrers o la construcció de claveguerams. Les innovacions tecnològiques en  mitjans de transport i en  comunicacions (telèfon, automòbil, xarxes ferroviàries, telègraf ) van permetre l’establiment d’una xarxa de nuclis urbans connectats que possibilitaven  l’eixamplament del consum i les mercaderies circulants. Al mateix temps l’Estat va desplegar grans campanyes d’alfabetització, culturització i escolarització de la població perquè es requeria mà d’obra culta i especialitzada per atendre la complexitat del procés industrial. La culturització de les masses va ser eficaç no només per la producció sinó per donar visions del món més distants, estructurades i racionalitzades. La renovació i diversitat de la ciutat va començar a perfilar una cultura popular industrial/urbana, obrera i catalana.

Juntament amb les transformacions ( urbanització i industrialització ) de la ciutat, comencen a perfilar-se formes d’organització política i social que pel seu caràcter comunicatiu, esdevenen un punt de partida definitiu en la societat de comunicació de masses. Això vindrà donat a que els individus necessiten establir relacions i agrupar-se d’acord amb els seus interessos socials, polítics o econòmics. En aquest context, destaquem la burgesia catalana i el proletariat industrial com les dues classes socials predominants. Però l’evidència de les desigualtats entre uns i els altres desencadena  una nova conflictivitat social  (lluita de classes) que cristal·litza en els mitjans de comunicació.

Així doncs, els mitjans de comunicació seran l’ espai de representació simbòlica de les dues classes. O dit d’una altra manera seran un instrument molt útil per donar la seva particular visió del món a una societat cada cop més capaç i interessada en el què passa al seu entorn.  Dues realitats socials ben diferents que  confluiran en la premsa, el mitjà de comunicació preferent per la seva modernització.

Per tant, considerem que la premsa és un element clau en la construcció de la societat de comunicació de masses ja que incideix en la massa de manera indiscutible. En primer lloc perquè augmenta el número de tirades d’exemplars gràcies als avenços tecnològics i en segon, perquè comença a introduir tècniques periodístiques modernes, seccions d’opinió i informació general, seccions especialitzades, propaganda i il·lustracions més dinàmiques que cada cop interessen més a la població. Però la premsa no serà un instrument en mans dels ciutadans, sinó d’aquells que representen  el poder dominant: la burgesia catalana i l’Estat Central.

Per la burgesia catalana serà una eina eficaç per transmetre la ideologia i els valors del model capitalista en la recerca d’una societat moderna i civilitzada. Per a ells, la premsa es concep com una eina indiscutible per homogeneïtzar la massa cap als seus valors i ideals.   Algunes de les publicacions de l’època són: el "¡Cu-Cut!",  “L’esquella de la Torratxa” i  el primer diari en llengua catalana “El Diari Català”. També prolifera la premsa comarcal i a partir de la Restauració neixen grans diaris del periodisme modern com "La Veu de Catalunya".  

En base als fets que hem estudiat ( 1905- Assalt al ¡Cu-Cut! i la seu de La Veu de Catalunya), trobem que la societat de comunicació de masses al 1905 es caracteritza pel grau de politització creixent i pel fet de que la premsa estava iniciant un procés de canvi a Catalunya molt important, sobretot pel que fa a la seva contribució en l’evolució del catalanisme polític.

Els fets del 1905 amb l’assalt a les redaccions del ¡Cu-Cut! i La Veu de Catalunya corroboren aquesta qüestió, ja que determinats sectors de la població  comencen a fer-se una opinió pública davant les evidents incongruències de l’Estat Central i l’Exèrcit. La reivindicació catalana es començava a plantejar com una alternativa eficaç per salvar Catalunya de la ruïna. És així com, a través de la premsa, el catalanisme polític va agafant força (amb el recolzament de sectors amplis de la població)  i finalment es materialitza amb la formació de Solidaritat Catalana al 1906. Tot i això, no obviem la incidència que van tenir altres diaris com “La Publicidad”; “Correspondencia Militar”; o la “Vanguardia”, els quals oferien posicions més moderades o afins a la ideologia del govern estatal.

Dit això, la importància que la premsa tenia en la societat de masses és inqüestionable, només cal mencionar la “censura” que es va aplicar arran dels fets del ¡Cu-Cut! amb la Llei de Jurisdiccions (1906), la qual atorgarva als militars el poder de controlar la informació dels continguts de la premsa. Aquest fet, sumat al tancament de totes les impremtes i seus de les redaccions va ser considerat el pitjor atemptat  a la llibertat de premsa i d’expressió catalanes de la història.