LA VEU DE CATALUNYA

La Veu de Catalunya va ser l'òrgan de premsa de La Lliga Regionalista. Recollint l'herència doctrinal del catalanisme conservador, va propugnar l'autonomia regional, mentre que s'oposava a la corrupció del sistema de la Restauració. La seva ideologia era clarament dretana, amb un fort sentiment nacionalista català, conservador i demòcrata cristià. En els seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per l'autonomia catalana dins l'Estat espanyol i combatir el centralisme i el lerrouxisme. Tenia l voluntat col·lectiva d'aconseguir el reconeixement nacional de Catalunya basat en la llengua, el passat històric i la tradició.



Membres de La Lliga Regionalista en un mítinga Tarragona



La Veu de Catalunya, així com la pròpia Lliga Regionalista, tenia com a referent les Bases de Manresa, nom amb que són conegudes les bases per a la Constitució Regional Catalana. Aquest document, aprovat en una assamblea d'Unió Catalanista i d'acord amb les formulacions del catalanisme conservador i tradicionalista, propugnava una ordenació política autònoma de Catalunya basada en les comarques i els municipis i organitzada mitjançant unes Corts escollides per sufragi restringit de caràcter corporatiu (és a dir, votar per corporacions i no per individus que estan dominats pels patrons). Així mateix, es defensava la legislació tradicional i l'oficialitat del català. 

La Veu de Catalunya va ser el diari en català amb més llarga durada de Barcelona. Va començar l’1 de gener de 1899 i es va estar publicant fins el dia 8 de gener de 1937. Inicialment va ser un setmanari, impulsat per Narcís Verdaguer i Callís, Joaquim Cabot i Rovira i Jaume Collell. El 1899 es va convertir en diari per iniciativa de Josep Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba, qui en va assumir la direcció. A partir de llavors va passar a tenir una orientació plenament política i va defensar la línia que seguia el Centre Nacional Català i, a partir de 1901, la de la Lliga Regionalista.

Enric Prat de la Riba va ser president de la Diputació Provincial de Barcelona, des d’on va impulsar el projecte de la Mancomunitat de Catalunya i va dur a terme un obra extraordinària caracteritzada per la capacitat de trobar col·laboradors idonis, amb nombroses realitzacions, tant en l’aspecte material amb la millora de la xarxa viària i telefònica, com en els ensenyaments especialitzats gràcies a la creació de les Escoles de Treball, d’Agricultura, d’Administració Pública, d’Art Dramàtic... En l’àmbit de la cultura va propiciar la creació de L’institut d’Estudis Catalans, va impulsar la biblioteca de Catalunya i la xarxa de biblioteques populars i va donar el seu suport a la tasca normalitzadora de Pompeu Fabra en adoptar oficialment les seves normes ortogràfiques.

A causa d'un article editorial, signat pel director, el diari va ser suspès (maig del 1900 — març del 1901). Va sortir, però, sota els títols de La Creu de Catalunya i Diari de Catalunya. Pel març del 1902, a causa d'un article, reproduït a L'Indépendant de Perpinyà, va ser empresonat Prat de la Riba, però el van alliberar pocs dies després sota la pressió popular. Amb motiu de la convocatòria de l'Assemblea de Parlamentaris (1917) va ser novament suspès perquè els parlamentaris no tinguessin una tribuna pública escrita. Francesc Cambó va provar de fer-lo sortir amb el títol de La Veu de Barcelona, però el governador li va prohibir. Amb tot, els subscriptors van rebre un exemplar d'El Poble Català (en realitat era La Veu), la qual cosa va provocar una advertència severa. Tanmateix, va aparèixer camuflat com a Baluard de Sitges i, davant una nova prohibició, tres dies després a Vilanova i la Geltrú, amb el nom de Costa de Ponent. Quan va reaparèixer (juliol del 1917), va canviar el format i la presentació i va ser publicat per Editorial Catalana. Al juliol de 1936 van ser intervingudes les instal·lacions, tot i que va continuar publicant-se, a més amb subtítols definidors dels canvis d'orientació política: Diari de l'autonomia i de la República, Diari antifeixista controlat pel Comitè Obrer i CNT-Diari antifeixista-AIT.

A més d'Enric Prat de la Riba, el van dirigir Josep Morató i Grau, Joaquim Pellicena i Camacho i Ramon d'Abadal i de Vinyals. Entre els principals redactors i col·laboradors cal destacar Lluís Domènech i Montaner, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Francesc Cambó i Batlle, Raimon Casellas, Josep Aladern, Francesc Matheu, Josep Carner (Bellafila, Caliban, Two), Eugeni d'Ors (Xènius), Jaume Bofill i Mates (Puck, Guerau de Liost, One), Ferran Agulló (Pol), Josep M.Junoy, Josep Pla, Modest Sabaté, Miquel Capdevila, Farran i Mayoral, etc.

A la Veu de Catalunya se li donava molta importància a la literatura i les lletres catalanes, cal destacar la col·laboració de Xènius (Eugeni d’Ors) amb el famós Glossari i la de Josep Carné amb Rims de l’hora. 

Publicava dues edicions diàries. La de la nit donà lloc a la formació d'un periòdic nou, La Veu del Vespre. El format del diari era de full gran (600 × 380 mm) amb una estètica artística modernista del noucentisme. Estava compost per 6 columnes, i l’estil del seu disseny tenia influències anglosaxones i franceses. Els cossos dels textos es basaven en la proporció, l’equilibri i l’ordenació. Per a l’època, el diari català tenia una vessant atractiva pel que fa a la imatge fins al punt d’oferir algunes soluciones properes al que avui en dia coneixem com infografisme.  Els efectes estètics, legibil·litat i tipus de lletra donaven a La Veu de Catalunya un aire modern i innovador pel que fa a la resta de premsa catalana i espanyola.

Cal destacar la capçalera del diari, coneguda com a “Perdiu”, que l’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner va dissenyar expressament pel diari, i que va arribar a ser un símbol popular no només de la publicació, sinó del partit que representava.

Els lectors als quals es dirigia eren cultes, principalment pertanyents a la burgesia catalana conservadora. En aquella època els índex d’analfabetisme eren força alts encara, i no tothom tenia a l’abast l’educació bàsica. A més, els diaris eren cars per a la majoria de la població i comprar la premsa era gairebé un luxe que només es podien permetre uns quants.

Les fonts d’ingressos del diari provenien de donacions de particulars i sobretot d’empreses.

La importància del diari La Veu de Catalunya en referència al nostre treball, recau en la seva implicació directa en els fets ja que, la nit dels 25 de novembre els militars de la guarnició de Barcelona van assaltar la redacció, irritats per la caricatura de Joan Garcia Junceda publicada al ¡Cu-Cut!