VIDA I OBRA DE NARCÍS OLLER

Narcís Oller i Moragas

Narcís Oller i Moragas va néixer el 10 d’agost de 1846 a Valls, Tarragona. El seu pare, Josep Oller i Yxart, va morir quan ell només tenia dos anys. A causa d’aquest esdeveniment, va haver de marxar a viure amb la seva mare, Rosa Moragas i Tavern, a la pairal de la seva família materna a Valls, on també vivia el seu oncle. Allà va rebre una educació liberal i benestant gràcies al seu oncle, l’advocat Josep Moragas i Tavern. També va ser a partir d'aquest, que va decidir estudiar dret a Barcelona, on va iniciar la seva carrera el 1871. En un principi va treballar com a funcionari a la Diputació de Barcelona (on coneixerà a Joaquim Riera Bertran, que el posarà en contacte amb el grup de “La Renaixensa”). Més endavant, va passar a ser procurador dels Tribunals.

Barcelona de l'època

Joventut:

"Un oncle meu, de branca materna, que em feu de pare per haver jo perdut el meu de molt menut, i la memòria del qual he de venerar sempre amb tots els respectes i amors que són talent, ses bondats i mon agraïment m’imposen, don Josep Moragas i Tavern, tenia en son vasal de Valls, on vivíem, una esplèndida biblioteca que jo remenava a voluntat. Allí, entre el sens fi d’obres importants de filosofia, història i jurisprudència, que ocupaven la major part de les lleixes, vaig trobar-hi, com delitós verger on solaçar-me, una abundosa secció literària de clàssics grecs, llatins i espanyols. De llavors ençà, l’enjogassat i entremaliat xicot, i jo ho era molt durant la infantesa, es convertí en famolenc lector" (Narcís Oller, nota trobada entre uns papers inèdits).

La seva joventut va quedar marcada pel fet de marxar a viure a casa dels Moragas. Allà l’ambient era de respecte, no es parlava amb massa confiança, s’evitaven les frases tòpiques i els arguments massa profunds o tristos. No es cultivava la imaginació, només es podia preveure un petit futur a través de la vida quotidiana. A l’interior de la casa hi predominaven els mobles rics i les cortines i catifes amb molt color, a més dels retrats dels avantpassats de la família. A fora, l’oncle hi tenia un hort, on Oller hi passava moltes hores. Aquests dos extrems, la vida a la casa i la vida a la natura, es veuran molt marcats dins la seva obra.

Josep Moragas i Tavern era una de les personalitats més destacades de Valls i de les terres de l’Alt Camp, i per a Oller, va ser com el pare que mai va tenir. Gràcies a ell, va arribar a sentir un gran amor per la literatura.

A més de la literatura, durant aquesta època també es va fer inseparable del seu cosí, el futur gran crític, Josep Yxart i Moragas.

Aquest va ser per a Oller un gran estímul des de la infància. A casa de l’oncle tenien una saleta per a ells, en la que s’imaginaven que es trobaven a la redacció d’un diari, que ells anomenaven “el ram humorístic”. A més de llibres, també llegien setmanaris com “Un tros de paper”, “Lo noy de la mare” i “El pájaro verde”.

Gràcies al fet de néixer en una família benestant, Narcís Oller es va estalviar el fet de començar a treballar abans dels deu anys, però tampoc va sentir la llibertat que sentien els nens que rondaven pels boscos i les ciutats, sense la constant protecció familiar. Això el feia viure sempre amb certa por, i el bandolerisme que es vivia en aquells anys al camp no l’ajudava, per això, van marxar durant una temporada amb la seva mare a Barcelona, a casa d’uns parents. Però, tot i que allà la vida semblava més tranquil·la, va arribar la pesta que es va fer amb la ciutat el 1854, fet que va obligar a Oller i la seva família a marxar de nou al camp.

Època estudiantil:

Durant la joventut, l’escola va anar prenent més i més importància. Les hores d’estudi es feien llargues, i només els conflictes amb el professor creaven diversió o inquietud.

Allà va descobrir el seu primer amor, quan només li quedava un any per acabar el batxillerat. A patir de llavors, va canviar totalment la seva vida, des de la manera de vestir a la manera de caminar. A causa del seu caràcter brusc i viril, va arribar a prometre a la família que s’hi casaria, però mai va arribar a complir aquest compromís, perquè va haver de marxar a Barcelona per acabar l’últim curs de batxillerat. Quan va tornar a l’estiu, tal i com havia previst la noia, tot havia canviat.

Acabat el Batxillerat, va decidir seguir la carrera del seu oncle i estudiar dret a Barcelona. Fins a les hores no havia estat mai un mal estudiant, tot i que tampoc destacava.

A Barcelona es va instal·lar en una pensió, llavors la ciutat es trobava en plena expansió, però no va tardar en sentir-se com a casa.

En aquella època, Oller era un noi robust, ben plantat, tossut, exigent i d’un humor una mica viu. Va ser llavors, quan ell i el seu cosí Yxart es van fer inseparables (a nivell intel·lectual). Estaven madurant, començaven a conversar sobre llibres amb la mateixa il·lusió amb la que jugaven abans.

També va ser en aquest ambient estudiantil que Narcís Oller va començar a formar la seva postura política. El seu oncle sempre havia estat progressista, però Oller, va anar més enllà i es va considerar un “demòcrata convençut”. En part, això li venia del seu fort caràcter, ja que sempre volia ser just i generós, però amb ordre i autoritat.

Amb la Revolució de Setembre de 1868 s’inicià un període d’agitació política que va fer canviar les seves conviccions amb només vint-i-dos anys. Aquells fets van trencar la seva fe en la política, la seva única participació a partir d'això només es va donar quan va començar a militar a la Lliga Regionalista, la qual va seguir molt activament pel fort nacionalisme català al que aquesta donava suport. 
Després de la revolta la seva família va haver d’abandonar la casa de Valls, la qual seria saquejada un any després, és així com la seva antiga vida a Valls també va quedar en el passat. Després d’això, va tornar a Barcelona on va acabar la seva carrera de dret.

Inici en el moviment catalanista:

Un cop acabada la carrera, va començar a treballar a la Diputació de Barcelona, allà va conèixer a Joaquim Riera i Bertran, qui mostrava un gran amor per a la literatura en català, una cosa que Oller encara no acabava d’entendre.

Un dia de l’any 1877, convençut per Joaquim Riera, es va decidir a anar al Cafè Espanyol, situat a la plaça Reial a la cantonada del carrera dels Tres Llits. Allà s’hi reunia a primera hora de la tarda la colla de “La Renaixensa” que presidia Guimerà, Emili Vilanova i Antoni Aulèstia.

Llavors, Narcís Oller tenia trenta-un anys, era un home prim, més aviat petit, però sòlid i decidit. Vestia com un senyor, però sense refinament. Aviat els seus nous companys descobririen que era un apassionat de la conversa, però que s’estimava més parlar que escoltar als altres, a més no acceptava amb massa il·lusió que el contradiguessin.

Després de la primera tarda amb la colla de “La Renaixensa” ja no va poder deixar d’anar a aquell cafè i de seguida s’impregnà del patriotisme que allà dominava.

Va ser també en aquest mateix any quan va contraure matrimoni amb la seva esposa Esperança Rabassa.

Els Jocs Florals de 1877:

Tot i que les tardes al Cafè Espanyol l’impactaren molt no va començar a escriure en català fins després del Jocs Florals de 1877. Aquests li provocaren una impressió que no oblidaria mai.

Durant el sopar es sentí com un intrús, ja que s’adonà que si bé havia escrit molt més que tots els altres autors, mai havia escrit res en català. I es prometé a ell mateix que allò no tornaria a passar. Tot i així no començaria a escriure en català fins un any després.

Tots aquest moments van ser rememorats durant un discurs als Jocs Florals del 1896, els quals va presidir quan ja era un escriptor català consolidat.

Obres més importants:

A l’hora d’escriure Narcís Oller s’identifica amb dues corrents literàries de l’època: el naturalisme i el realisme. Per això, crearà uns personatges més afins a l’herència biològica i d’altres més afins a l’herència social.

Algunes de les obres més importants són:

“La papallona” (1882), on narra la història de la Toneta i en Lluís. La Toneta és una noia òrfena que fa de peixatera a la Boqueria, que es embaucada i enamorada per un estudiant de bona casa  que es diu Lluís. Un dia queda embarassada i en Lluís l’abandona, però ple de remordiments s’hi casarà en el mateix llit en el que morirà.

“L’escanyapobres” (1884), la història de l’Oleguer i la seva dona, la Tuies. L’Oleguer és un home que, corromput per l’avaricia, s’aprofita de tot el poble, incloent la seva dona i el notari, però això se li girarà en contra, perquè la seva pròpia dona i el notari li obriran els ulls al poble i acabaran per detenir-lo.

“La febre d’or” (1890 – 1892), marcada per la crisi de la Borsa. En Gil Foix es un fuster que inverteix en borsa i aconsegueix grans riqueses, fent que ell i la seva família ascendeixin de classe social, però la cobdícia farà que ho perdi tot amb l’enfonsament de la borsa i que hagi de tornar a la fusteria.

“La bogeria” (1898), explica la història del Daniel Serrallonga, un jove marcat per una malaltia mental que el portarà al suïcidi. En aquesta obra, Narcís Oller hi va incloure una gran profunditat psicològica i hi va reflectir els alter ego d’alguns dels seus amics, com el de Joan Sardà, en alguns personatges, i fins i tot, el mateix narrador presenta algunes característiques del mateix Oller.

Pilar Prim, i el canvi de temps:

L’onada d’ira i de patriotisme del 98’ a Catalunya, va agafar a Oller de ple i ell s’hi va afegir convençut que defensava el dret i la justícia. Aquest fet li va fer augmentar la popularitat i el respecte de tothom. El seu nom apareix en el primer número de La Veu de Catalunya, diari, esdevingut òrgan polític. És en aquest punt on es demostra la seva entrega al moviment, quan ofereix la seva pròpia casa a uns periodistes del diari que es troben amb problemes, arriscant la seva integritat i la de la seva família.

Escriu poc, ja que s’interessa per tot el que veu en aquells, tot i això col·labora activament en diaris i revistes, i és a la Cerdanya, el 1898, quan acaba la novel·la de “La bogeria”. L’obra aconsegueix un gran èxit, però no es distreu i continua escrivint una novel·la que li rondava pel cap: “Pilar Prim”. L’obra gira al voltant d’una dona que no pot tornar-se a casar pel testament del seu marit, a causa de la clàusula d’usufruit (si es casava ho perdia tot). Oller vol reflectir la societat masclista de l’època a través d’aquesta dona.

Però els temps havien canviat, i Pilar Prim fou una obra de lenta elaboració (s’havia tornat més meticulós). Passà quatre o cinc estius amb aquesta, la darrera novel·la. Sentia el cansament dels anys al pensament i encara més a la ploma, i cada dia havia de lluitar contra els seus propis gustos i amb totes les desviacions de l’esforç. S’adonava prou, i potser massa, que s’havia entrat en una nova època (nous autors amb aspiracions molt més artístiques que ell i poc interessats en la natura).

A la fi, Pilar Prim va aparèixer el 1906. Fou el darrer gran esforç de la seva vida, el veritable consol d’aquests anys, en la lluita i en la irritació dels quals havia trobat tanta amargor, entre decepcions, polèmiques i picabaralles.

La fi:

Els temps estaven canviant i Narcís Oller ho sabia. Els nous escriptors seguien una línia més artística que Oller no tenia. A tot això se li suma la mort de Yxart i de Josep Sardà.

Per tant el principi de segle per a Oller va ser un cop molt dur i això el convertí en una persona aïllada del món. Josep Pla en el volum “Notes disperses”, dóna una visió entre cruel i patètica de la situació en què es trobava durant aquests anys, quan se sentia injustament menystingut pels joves escriptors del moment: "A la penya de Colón, vaig veure alguna vegada a Narcís Oller. Era un home petit, vell, groc, “apressat”, amb un cert tupè, energumènic i d’un geni terrible. Era el tipus de vell amargat i ressentit que sostenia que no li havien fet justícia. Quan parlava d’aquestes coses semblava una criatura i feia l’efecte de trobar-se en un estadi previ a tota experiència de la vida. L’ensorrada d’una escola literària i d’un escriptor, hi pot haver res més normal i plausible? Oller no sabia viure. Es pensava que aquestes desviacions, com la que sofrí, són coses semblants a un plet amb advocats, procuradors, jutges, etc. Quan exposava els seus punts de vista, tenia sempre un dit alçat, d’una verticalitat absoluta, com un impresionan i deshumanitzat mestre de tites. Narcís Oller, vers l’any 1922, deia al cafè, i així ho creia, que la minva d’interès públic davant la seva obra havia estat una deliberada maquinació del Noucentisme”.

Però no tothom el va deixar de banda, alguns amics com l’escriptor Francesc Matheu el van acompanyar fins al final, a l’igual que la seva família. A la biografia de Narcís Oller, escrita per Joan Triadú, Joan Oller i Rebassa, el seu fill li dedica les següents paraules:

"El meu pare era allò que els francesos en diuen un bon “caseur” (conversador). Del meu record, totes les tardes anava a visitar amics i familiars, i, entre aquells, sobretot pintors i escultors. Al vespre, bo i sopant, ens reportava tot allò que l’havia ferit, que l’havia interessat. Rarament les converses del pare es referien a llibres. Ell no es tenia per crític, i exposava les seves opinions lacònicament, amb entusiasme, amb ironia o amb fàstic. Per això, jo puc dir, amb l’autor d’aquest resum biogràfic, que a Narcís Oller l’interessaven més la natura, les persones i les vivències, que no pas els llibres. Es compren que fos així en un productor, en un creador com ell era. I aquestes preferències ens faran veure que fou un home que estigué sempre en contacte amb la seva terra, amb el seu món, on, realment, el vell acabà per trobar-se ell sol, si bé tingué la sort de no perdre mai la companyia del seu amic de tota la vida, Francesc Matheu".